Una taula rodona aborda “El passat de la dansa clàssica a Catalunya”

El passat 29 d’octubre va tenir lloc a la seu de l’SGAE de Barcelona la primera taula rodona organitzada en el marc del Concurs Internacional de Ballet Clàssic de Sitges 2009 i a la que va assistir l’APdC. La temàtica de la taula va ser “El passat de la dansa clàssica a Catalunya”, i els ponents, Asunción Aguadé, Emilio Altés, Juan Sánchez i Esther Vendrell, acompanyats de Lolita Vilalta, directora del concurs, i moderada per Xavier Bagá.

La Jornada es va iniciar amb la ponència d’Esther Vendrell docent de l’IT i directora editorial de la col·lecció Dansa de Global Rythm Press. En primer lloc, Vendrell va començar fent un repàs del segle XIX i del ballet romàntic de l’època passant per la fundació del Liceu i el naixement d’una genealogia de ballarines amb Rosita Mauri com a principal exponent. En segon lloc, va resumir la decadència del romanticisme i s’endinsà en el segle XX amb l’arribada dels ballets russos de Diaghilev al Liceu (1917). També va fer un repàs a la situació de la dansa durant la Segona Guerra Mundial i l’època franquista. Vendrell va fer referència a la tasca desenvolupada pel Liceu en aquella època:  “Amb les seves possibilitats i limitacions en aquell moment històric després de la Guerra Civil, el Teatre del Liceu no abandonar el contacte amb els espectacles de ballet”, va explicar.

La majoria dels ponents van recordar en els seus relats a Joan Magriñá (1905-1995), ballarí i coreògraf del Liceu, professor de l’Institut del Teatre i mestre d’un gran nombre de ballarins, que va dirigir el ballet del Liceu. Asunción Aguadé, ballarina i estrella de la companyia del Liceu va parlar així del mestre: “La sort de la meva vida ha estat trobar al mestre Magriñá”. Juan Sánchez, ballarí i també alumne de Magriñá, el va recordar com a una de les figures més importants de la dansa a Catalunya.

D’altra banda, el ballarí Emilio Altés es va encarregar de parlar de l’emigració i va fer una reflexió sobre la seva trajectòria i la seva marxa a l’estranger: “Jo era un peix gros en una massa petita, però volia ser un peix petit en una massa grossa”, volia era estar en una gran companyia, i fer més repertori, i l’única manera d’aconseguir-ho era marxant a l’estranger, va concloure.