“Sobre l’escenari deixen de ser discapacitats i són molt capaços”, Pedro Machado, director artístic de la cia. Candoco

Candoco és una de les companyies de dansa contemporània més reconegudes del Regne Unit i la més destacada en el camp de la dansa integrada, formada per ballarins amb i sense discapacitat física, treballa des de fa més de 15 anys per trencar esquemes al voltant de la dansa contemporània i canviar la concepció de qui pot pujar dalt d’un escenari per ballar. La companyia va estar a Barcelona la setmana passada per oferir un espectacle al SaT, un col·loqui al Caixa Fòrum i un taller a l’Institut del Teatre. L’APdC vam tenir l’oportunitat de veure un assaig i parlar amb Pedro Machado, director artístic de l’agrupació.

Com van ser els inicis de la companyia?
La companyia va començar com a resultat d’un taller setmanal, a un centre de rehabilitació amb discapacitats amb lesió de columna. Era la primera activitat no competitiva del centre i la primera integrada: amb gent discapacitada i gent no discapacitada. Ràpidament el taller va agrupar a gent molt diversa i molt entusiasmada amb aquest treball i van fer una creació col·lectiva que van presentar a un festival. Aleshores, un crític de dansa va escriure que feien un treball molt bo però que la companyia hauria de treballar peces de coreògrafs professionals que els crítics poguessin jutjar amb el mateix criteri que la resta de companyies. Es va establir una relació molt positiva amb la crítica, cosa que en general no passa. Així va ser com a l’any 93 es va convidar a una corògrafa de renom a Anglaterra, i des d’aleshores tenim una política molt ambiciosa de convidar coreògrafs. De Catalunya vam treballar amb Rafael Bonachela, i la companyia es va enfortir molt.

Els ballarins que integren la companyia quin tipus de discapacitats tenen?
Son set ballarins en total, i cada any van canviant com passa a altres companyies, uns venen, altres se’n van. Nosaltres en realitat no estem interessats en la discapacitat, estem interessats en les persones. Quan faig una audició vull veure les persones treballar. Ara mateix n’hi ha tres que són discapacitats, però la veritat és que quan estan sobre l’escenari no són discapacitats, tots són molt capaços. Treballen amb gent en cadira de rodes, amb muletes, amb discapacitats a braços, a cames, tothom és vàlid si és bo treballant, si són curiosos i els agrada la dansa.

I el públic, com rep un espectacle de dansa integrada?
Penso que en general al públic li agrada molt. Si algú del públic ve per veure l’ espectacle perquè té la curiositat de veure què és això, en cinc minuts està veient un espectacle de dansa. Això és molt important perquè aleshores està al teatre no només per veure a un discapacitat, està al teatre per veure un espectacle de dansa. L’any 96 vam fer un espectacle sobre sexe i violència, i molta gent va pensar que era molt difícil de veure, perquè fins aquell moment no havien pensat que una persona discapacitada podia ser una persona sexual, ni tampoc que podia ser una persona violenta, pensaven que eren fragilíssimes, aleshores després de veure l’espectacle, la percepció del públic va canviar molt.

La vostra companyia fa força gires, us trobeu amb molts problemes d’infraestructura, espais no adaptats,…?
De moment a molts llocs, com el SaT, l’accessibilitat és excel·lent, és un teatre gran i ben equipat, però hi ha altres llocs d’ Europa on ens trobem amb més dificultat, però quan hi ha voluntat de les dues parts, no hi ha problemes.

Com ha evolucionat la companyia en aquest 15 anys?
Ara és més tècnica, més professional, hi ha més ambició, podem garantir als nostres ballarins una infraestructura millor i hem deixat de fer alguns treballs que al principi sí ens interessaven com el treball amb cadires de rodes. Ens vam adonar que les persones són més interessants. Ara estem intentant un treball molt interessant, el de mantenir un repertori. No és fàcil perquè moltes vegades quan marxa algú de la companyia li hem d’ensenyar el treball a un altre ballarí amb discapacitats diferents que té un cos completament diferent.

Heu treballat amb corògrafs de renom internacional, com han estat les col·laboracions, s’han trobat amb dificultats?
Generalment som nosaltres els que contactem amb ells. Com són coreògrafs que tenen molta integritat, no tenen massa problema perquè és molt fàcil fer una traducció, perquè les idees són molt clares. Un corògraf que coneix el seu treball té la facilitat de transferir-lo en un altre context perquè les idees són clares. En general a tots els hi ha agradat molt l’experiència i fins i tot, després de treballar amb nosaltres, han canviat una mica la seva manera de treballar. A banda d’això, la companyia és molt generosa, som una gran família i els coreògrafs ho percebem.

A banda dels espectacles doneu molta importància als tallers, de fet a Barcelona oferiu un taller i un col·loqui…
Sí, fem molts tallers, també perquè la companyia va començar amb un taller, però també perquè sabem que el que més dificulta a persones amb discapacitat a fer dansa és que no hi ha entrenaments. És normal portar a un nen a una classe de ballet, i molta gent no portaria a una persona amb discapacitat, llavors s’està excloent. Això ens preocupa i per això a Londres fem molts tallers per a nens, adults, adolescents, professors. També trobem molt interessant posar en contacte als artistes amb el ciutadà. Aquí a Barcelona la Fundació la Caixa s’ha interessat per veure la trobada de l’artista amb la comunitat, i ens ha recolzat per fer un col·loqui. A Espanya ja hi ha uns quants grups que treballen d’un manera similar a la nostra, com Jordi Cortés. Els artistes haurien de començar a pensar en aquest tipus de treball.

Més informació a: www.candoco.com.