S’inaugura l’exposició Arts del moviment (Dansa a Catalunya 1969-2012) a l’Arts Santa Mònica

Inauguració: 29 d’octubre a les 19h

Del 30 d’octubre al 26 de gener es podrà veure a l’Arts Santa Mònica l’exposició “Arts del moviment (Dansa a Catalunya 1969-2012)” comissariada per Bàrbara Raubert i Joaquim Noguero. La mostra recupera la memòria recent d’un art efímer com és la dansa que  s’expressa amb el cos en moviment per desaparèixer tot seguit. Queda, però, en la coreografia i en el pòsit que deixa com a llegat per als que continuaran movent-se en endavant.

L’exposició posa l’accent en aquesta presència central del cos, situant enmig del claustre la instal·lació De cos present, del cineasta Isaki Lacuesta: set cossos de coreògrafs intèrprets ben  diferents, que s’imposen cara a cara a l’espectador, sense música, en blanc i negre rodat en 16 mm des del mateix punt de vista, cada cos amb les seves característiques personals. Són Cesc Gelabert, Àngels Margarit, Maria Muñoz, Sol Picó, Andrés Corchero, Thomas Noone i Marta Carrasco en representació del que han estat diferents línies i assoliments dels darrers quaranta anys.

La instal·lació de Lacuesta adquireix un paper central rellevant al claustre de l’Arts Santa Mònica i, al voltant d’aquest cos del ballarí intèrpret que ha estat l’autèntic protagonista de les coreografies, s’hi desmembra en quatre parts la història recent de la dansa a Catalunya. Cada part inclou, junt amb les fotografies i documents, un vídeo d’entrevistes realitzat també per Isaki Lacuesta. El cos de la dansa té:peus (les primeres passes), tronc (la matriu contemporània de la dansa catalana), rostres (els qui la ballen ) i mans (l’encaix de les arts).

“De cos present, en dansa amb la vida que el cos pressent”

Set cossos amb set de vida. Cadascun d’ells dansa sol en representació de molts. En el present del moviment i el so del frec dels membres a vegades trencat per un fil de veu, s’hi veu la presència ferma del cos i la lleugeresa del moviment tancat en l’espai de l’escena, en el marc de la pantalla, en el codi de barres del seu estil propi, en la memòria del que cada un pressent i de com ho presenta: capes geològiques de passos articulats en el pes fisiològic del cos, formació i sensacions, impressions, emocions i idees. El moviment proposa rutes, esquiva runes, respira ritus. És el dit que apunta la lluna d’un mapa possible. Perquè fins i tot en repòs, un cos no està parat: només es mou accentuadament lent, per dir-ho com diuen que deia Galileu, el savi de “eppur si muove”.

Així de difícil, instal·lats en aquesta aigua heraclitiana que corre per no tornar mai més, així mateix de complex i de fràgil i de sensible i d’utòpic és mirar de parlar del passat de la dansa per recuperar la memòria d’un cos que, per definició, sempre és –viu i existeix– en present. Després, en podem recuperar petits senyals, tímids passos a la sorra, mers fetitxes suplantadors del desig pel cos real, però aquestes pistes tan sols constitueixin l’os de Cuvier que ens permetrà reconstruir el perfil possible de l’esquelet, però ni de lluny imaginar o suggerir per complet el somriure, la sensualitat, els moviments i les intencions de la carn que el movia i passejava amb una mica de gràcia pel món. Per això, quan vam començar a parlar d’aquesta exposició, Bàrbara Raubert va creure important donar un paper central a la imatge cinematogràfica a capella de set cossos de ballarins-coreògrafs filmats en 16 mm pel cineasta Isaki Lacuesta. És sobre aquesta capella laica que tot havia de començar, amb un cos que toca de peus a terra, subratllat pels moviments higienistes i artístics del segle XX i exaltat i redescobert a casa nostra a partir dels anys setanta. És a partir seu que procurarem d’explicar les dèries i els somnis de tota la colla de gent que a Catalunya s’ha dedicat a la dansa des del final dels anys seixanta fins ara, però posant també un èmfasi molt especial en el fet que no es va partir de res, ja que tot el que havia passat abans al llarg del segle anterior insistia en un mateix gust per les veritats del cos, per la novetat de l’expressió, per la curiositat pel que es feia fora i per la interdisciplinarietat artística entre creadors. En els alts i baixos d’un segle XX especialment mogudet i enmig de la precarietat econòmica i d’escoles del país, si més no cal destacar la seguretat il·lusionada d’un mateix impuls compartit.

La instal·lació de l’Isaki Lacuesta pren el títol que Bàrbara Raubert primer es va plantejar com a idea motora. Tot comença De cos present perquè la dansa és evanescent, un flux constant en l’espai, que neix i mor en el temps, mentre s’escriu efímera en el moviment i en la presència del cos. En queda, però, l’exemple: la fragilitat de la coreografia, la memòria d’una tradició que serveix de punt de partida d’altres, un llegat passador, en tots dos sentits del terme. Fotografies i filmacions no són res més que una petjada o una radiografia del trànsit real d’aquells materials: amb prou feines apunten el més dens de l’esquelet, tan sols assenyalen una direcció, una tirada, però n’hi ha prou per endevinar-hi intencions i maneres, unes aliances, col·laboracions i individualitats, rostres concrets i equips col·lectius. Així doncs, la dansa és efímera en les concrecions d’un moviment que desapareix en el mateix moment de tenir lloc, el cos s’esvaeix en el temps i en les sinuositats del moviment, però com a llenguatge artístic la dansa perdura en la coreografia entesa com a plànol mínim de les intencions de l’artista. Sense estridències, sense cap pretensió d’esdevenir objecte original, ja que s’ha renunciat a la vella categoria fossilitzada dels bells “cadàvers exquisits”. La veritat és més senzilla: tot moviment pot ser dansa, senyal i part constitutiva de les complexitats d’un cos viu.

L’exposició que tindrà lloc a l’Arts Santa Mònica la tardor del 2012 posa l’accent en aquesta presència central del cos, amb els cossos de set coreògrafs-intèrprets diferents i molt identificables, que s’imposen a l’espectador sense música, en el blanc i negre dels 16 mm rodats sota un mateix punt de vista, cada cos amb les seves característiques personals. Són Cesc Gelabert, Àngels Margarit, Maria Muñoz, Sol Picó, Andrés Corchero, Thomas Noone i Marta Carrasco en representació del que a Catalunya han estat algunes de les línies i els assoliments dels darrers quaranta anys. La incorporació del moviment de base tècnica més acadèmica de Noone és un reflex també de la contínua incorporació de corrents i personalitats foranes al llarg de la història de la dansa catalana recent. La contraposició d’estils és evident quan la influència oriental pren tons de Chaplin en Sol Picó i un aire com de Buster Keaton en Corchero. La instal·lació de Lacuesta tindrà un paper central central al claustre de l’Arts Santa Mònica, i al voltant d’aquestes cossos concebuts com a autèntics protagonistes de les coreografies desgranarem en quatre parts la història recent de la dansa a Catalunya. Junt amb les fotografies i documents, cada part inclou també un vídeo d’entrevistes filmades i muntades per Lacuesta. El cos de la dansa té a l’exposició les parts següents.
Peus, les primeres passes. Els peus de la dansa són la base, la tècnica, la tradició. Els peus són el fonament del moviment, la base d’un cos que entra en diàleg amb l’espai i el temps, i que salta per damunt de la tradició quan arriba l’hora de fer camí per compte propi precisament perquè la té en compte. Aquí parlarem dels orígens, dels precedents que, sobretot al llarg del segle XX, van crear una base moderna sobre la qual avui podem explicar la intensa i especial floració haguda a partir dels anys seixanta i durant els setanta, vuitanta i noranta. A partir de l’arribada dels Ballets Russos a Catalunya l’any 1917 i de l’adaptació del dalcrozisme per Joan Llongueras des del 1906 (Universitat Popular de Terrassa) i sobretot a partir del 1913 a l’Institut de Rítmica i Plàstica (Orfeó Català), a més dels diferents representants de les danses lliures (Àurea de Sarrà, Tórtola Valencia, Fina Cirera, etc.), es crea la base perquè els coreògrafs catalans del segle XX ja no es limitin a la dansa acadèmica. El cos és una via real de coneixement.

Tronc, la matriu contemporània de la dansa catalana. El tronc de la dansa és l’impuls del cor, contraccions i relaxacions musculars, la sensualitat dels malucs, el centre ferm d’un cos en creixement: al tronc hi ha els òrgans vitals. La matriu del que som avui es va començar a constituir al final dels anys seixanta i, sobretot, en el batec il·lusionat del procés de la transició democràtica. La llibertat va prendre els carrers, els caps i els cossos, i l’amnistia i l’autonomia també van alliberar de moltes cadenes un cos finalment lliure i autònom. Ruptures que a Europa i als Estats Units s’havien desenvolupat al llarg del segle XX (o al Japó després de la Segona Guerra Mundial), arriben de cop a Catalunya després de quaranta anys a la nevera de la dictadura. A Barcelona, trobem els estils contemporanis a l’Estudi Anna Maleras i a l’Institut del Teatre (el mètode Graham, el mètode Limon o la dansa jazz). Comencen els stages i els tallers d’estiu a Sitges, a Mallorca i a Menorca junt amb els viatges a Colònia (Alemanya) i a Canes (França). Als anys vuitanta, La Fàbrica de seguida posa en marxa el més industriós, fabril i febril de la maquinària que ha modelat moltes de les primeres companyies catalanes. I entre els vuitanta i els noranta cada nova pinzellada acaba d’afegir varietat i riquesa al conjunt. Avui aquest tronc té cor, sang, emocions i ADN propis.

Rostres, els qui la ballen. Els rostres són la mirada de qui ha donat la cara, l’impuls individual que empeny els assoliments col·lectius, l’expressivitat, la creativitat i les excepcions que confirmen la regla. Als anys setanta, la dansa recupera un paper col·lectiu, però no hi hauria res sense individualitats concretes, sense gent particular que va agafar el compromís de tirar endavant, sense esforços privats i tantes dèries personals. Formats al renovat Institut del Teatre, a l’estudi Anna Maleras, als tallers de molts coreògrafs i professors estrangers que passaven pel nostre país o directament amb visites de formació a Nova York, França, Alemanya i Japó, una cinquantena de persones i de companyies han configurat el present de la dansa a Catalunya. Si hi ha associacions és perquè hi ha gent que dansa i es dóna la mà i acorda els peus i s’associa. Sense expressivitat personal, la dansa seria pura mecànica. És creació quan té rostre, quan li posem cara i esdevé un cos que ens interpel·la de tu a tu. En aquesta secció, doncs, presentarem l’arbre genealògic de la dansa recent a Catalunya a partir dels qui l’han protagonitzada. Un menú a la carta permetrà visualitzar en pantalla gran la fitxa mínima de cada formació, algunes fotos d’espectacles rellevants, clips amb alguns fragments significatius, etc. Els rostres es multipliquen un a un: són moltes individualitats les que han donat cos col·lectiu amb pes propi a la dansa catalana.

Mans, l’encaix de les arts. Les mans són l’òrgan de relació amb els altres, la mà parada a la col·laboració, la fletxa que assenyala altres direccions, el dit que apunta la cara oculta de la lluna de les altres arts. Gràcies al model inicial dels Ballets Russos, a començament del segle XX dues han estat les característiques principals que ha mantingut des d’aleshores la dansa catalana: una certa idea de modernitat, de voluntat d’avantguarda estètica, i la interdisciplinarietat (la dansa catalana no ha parat de donar la mà a altres creadors i formes artístiques perquè l’acompanyessin a l’escenari). Sota aquest esperit, les mans s’han relacionat unes amb el altres i l’obertura de les propostes ha estat un fet. En forma de diccionari portàtil, la secció definirà què és dansa i com l’han vista i s’hi ha acostat artistes com Pablo Picasso, Joan Miró, Josep Clarà i Frederic Amat, o quins sons hi ha posat Robert Gerhard, Frederic Mompou, Carles Santos, Joan Saura, Agustí Fernández, Pascal Comelade, etc. Músiques i obra plàstica no estan soles: s’hi suma la paraula poètica de Feliu Formosa, Enric Casasses, Arnau Pons o Eduard Escoffet, entre altres creadors. Vet aquí la transversalitat que ha caracteritzat la dansa a Catalunya.

És l’aventura de la llibertat treballosament aconseguida sobre mil i una restriccions.

Joaquim Noguero és professor de periodisme cultural a la facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull i crític de dansa. Dirigeix la revista Reflexions entorn de la dansa del Mercat de les Flors de Barcelona. Amb la crítica de dansa i periodista cultural Bàrbara Raubert, comissarien tots dos l’exposició sobre la dansa a Catalunya de l’Arts Santa Mònica prevista per a la tardor de 2012.”

Més informació sobre l’exposició.