Opinions

Ni morir, ni reinventar-se. Pensar més enllà del teu propi cul

Dilluns al matí ens vam reunir per treure CRIM de l’estat de coma en què es trobava des de fa aproximadament un any. CRIM, la plataforma de creadors independents en moviment que es van inventar uns quants i a la que s’hi van sumar uns altres quants ara fa tres anys, portava un any sense activitat. Tot i així, fa un any que es va pactar amb l’Antic Teatre organitzar alguna cosa per aquest novembre. O sigui que hem decidit despertar CRIM del coma ni més ni menys que per dissenyar el seu suïcidi. Hem decidit matar CRIM en públic i convidar a tothom al seu funeral.

Hi ha alguns pobles durant la festa major dels quals se celebra el ritual de matar un porc, per fer-ne embotit i després menjar-se’l tots junts en un dinar popular. Independentment del debat ètic o moral sobre aquesta tradició, l’exemple ens ha interessat com a ritual escènic i col·lectiu al voltant de la mort, i com la mort, en aquest cas, porta a la unió i la celebració de la comunitat.

Des de CRIM, hem pensat que cal matar CRIM i fer pública la seva carta de suïcidi. Creiem que cal compartir la seva mort, és a dir, els seus fracassos i els seus èxits, amb la resta de la comunitat. I així, entre tots, veure quins xoriços es poden fer de la seva sang.

Últimament estem assistint al desmantellament de tot el sistema cultural. Cada cop més companyies, teatres, festivals, associacions i iniciatives artístiques diverses estan desapareixent o quedant-se en estats d’intubació permanent a veure si algun dia poden tornar a obrir els ulls. Les raons que han dut a CRIM al suïcidi no són en absolut econòmiques, sinó bàsicament de funcionament intern, és a dir, de problemes d’organització i de pèrdua d’il·lusió i implicació personal envers el projecte col·lectiu. Tot i així, volem obrir el seu funeral per plorar i reflexionar tots junts sobre les diferents causes que han portat o estan portant a la mort, molt sovint prematura, de molts projectes culturals del nostre país, ja sigui per asfixia econòmica, interessos polítics contraris, reconversió professional o per motius purament personals. Volem donar a la mort un valor positiu, d’intercanvi, de regeneració i celebració.

Reflexionant, però, sobre aquesta eutanàsia cultural i posant en comú un inventari improvisat d’aquelles iniciatives que sabem que han desaparegut recentment, m’ha vingut al cap una institució sobre la qual fa mesos que no sento comentaris, que és l’Institut del Teatre.

Segurament que hi ha molta gent que hi està pensant constantment, però recordant moltes de les reunions i trobades del sector davant de les retallades, recordo molt poca menció a l’Institut. I parlant amb la gent del sector, sembla que exceptuant els canvis normals de programari o professorat, hi ha la sensació que l’Institut, en la seva essència, no canvia mai. No canvia, no muta, no creix, no es transforma. I tot i que està clar que les retallades també l’han afectat, hi ha la sensació, però, que poc canvia, ni mor, ni es reinventa.

Reconec que estic una mica desinformat sobre el tema, i que no conec tota la realitat d’aquesta institució, però em preocupa sentir, o millor dit, no sentir cap mena de debat sobre l’Institut. Crec que el sector de la dansa necessita un Institut del teatre fort, obert, internacional, i de caràcter, organització i continguts de nivell universitari. Un Institut que combini tradició i experimentació, teoria i pràctica, disciplina i bogeria. I molta gent estarà d’acord amb mi, que actualment no és així. Crec que ha arribat l’hora de treure el departament de dansa de l’Institut del Teatre del merder burocràtic en el qual està ficat, que segons el parer de molta gent li impedeix un desenvolupament pedagògic i acadèmic adequat. I això només es fa canviant lleis, i això només es fa, sent generosos.

Crec que en el moment actual de retallades, privatització i precarització de la cultura, és el moment on hem de ser més generosos que mai i deixar d’estar tot el dia pendent de salvar-nos el cul, per pensar, almenys una estona, en com fem que els culs dels que venen puguin continuar movent-se i puguin continuar aprenent en condicions. Crec que hem d’aparcar per un moment els debats sobre el sistema de subvencions, el finançament de teatres, festivals, gires i centres, etc, deixar de parlar de companyies, emergents, gestors o programadors, i parlar d’educació. Sé que ja s’ha intentat moltes vegades, però cal aprofitar el sidral actual per generar un nou intent de trobada entre educadors, polítics, artistes i la resta del sector, i començar a canviar alguna cosa de veritat a l’Institut.

A partir de la meva experiència a la SNDO d’Amsterdam, crec firmament que la base del teixit artístic es basa en unes bones institucions educatives, que haurien de ser la veritable fàbrica de creadors, el pont entre l’amateurisme i la professionalitat, l’espai per l’error i el descobriment, lliure de les pressions i les presses del mercat.

Ara fa uns mesos he entrat a formar part del col·lectiu ARTAS, el col·lectiu que gestiona i (re)pensa La Poderosa. La Poderosa ha passat de ser un espai organitzat per Les (tres) Santas, a fer-ho per sis ARTistesASsociats, dues de les antigues Santas i quatre nous mindunguis. Tot i que La Poderosa és un espai relativament petit, de pressupost baix i amb mesurada activitat, com passa en tot col·lectiu sempre és complicat, lent, però sempre apassionant de gestionar en grup. I cada dia m’admiro més de pensar com La Mònica i la Bea (les dues Santas del col·lectiu) han decidit obrir el projecte que durant anys havien estat construint a la seva manera, amb els seus encerts i errors, però des del seu treball i la seva passió, i han decidit regalar-ne una part a quatre (relativament) joves nouvinguts. No només han transformat o el que està tan de moda avui: “reinventat” el seu projecte, sinó que han cedit sobirania. Han renunciat a part de les seves expectatives i fantasies per donar espai a noves iniciatives i nous imaginaris. I això, de moment, no ho he vist enlloc més.

Crec que el debat sobre l’Institut és molt important i molt urgent. Crec que és hora de tractar el llarg termini amb caràcter d’urgència, i començar a canviar les lleis necessàries per dissenyar una educació en dansa més sòlida i universitària. I per això crec que cal un debat amb una valentia i una generositat semblants a la de la Bea i la Mònica. Perquè sinó canviem la base de la nostra educació, res no canviarà de veritat i d’aquí uns anys els futurs professionals de la dansa tornaran a reunir-se quan el Govern no els pagui les subvencions i tornaran a fracassar alhora de posar-se d’acord en com afrontar la situació, i tornaran a reunir-se tot de joves creadors per fer front a la seva precarietat laboral, i al final acabaran celebrant un funeral de la seva plataforma perquè no hauran sabut posar-se d’acord en com treballar plegats.

Guai celebrar i reflexionar la mort de CRIM, guai formar part d’una nou projecte generador d’activitats i pensament com és La Poderosa, però no n’hi ha prou. Hem de començar a pensar en els culs dels que venen.

Pere Faura
Ballarí i coreògraf