Opinions

LA DANSATERÀPIA, una teràpia compatible i complementària

La Dansateràpia o Teràpia pel Moviment i la Dansa (a partir d’ara TMD) està definida, molt acuradament, per l’Associació Americana de Dansateràpia (l’ADTA). Ens diu que és “l’ús psicoterapèutic del moviment com a procés que promou la integració psicofísica de l’individu“.

La TMD s’alimenta de tres fonts: les teories psicoterapèutiques o psicologia del segle XX ( especialment la psicoanàlisi); la psicologia de l’art i del procés creatiu; el desenvolupament de la dansa moderna i contemporània; i l’experiència al llarg de la història de l’ús social i curatiu de la dansa.

Els principis bàsics de la TMD, són: la relació recíproca de cos/ment (desenvolupat en la integració psico-física de l’individu), la relació terapèutica i, la creativitat i l’expressió en el moviment.

Des del 2004 he anat obrint camí en aquesta professió, i les meves inquietuds m’han encaminat a treballar en diversos àmbits i col·lectius: tercera edat, dona, home, autisme, patologies mentals (greus i lleus), centres penitenciaris,…, i m’he especialitzant en violència de gènere, i en infància i adolescència de risc, tant psicològic com social.

El fet comú i impactant trobat, tant en el treball grupal com en l’individual, és el procés de canvi que genera el moviment i la dansa, arrel de la integració inconscient i real de la psique i el cos. Amb la TMD, entre d’altres objectius, abordo aquesta dicotomia, no cal tenir una patologia per a treballar-nos el contingut (psique) dins del nostre continent (cos). El nostre cos reacciona a la nostra psique, i m’aventuro a dir que la nostra psique reacciona al nostre cos. El nostre ésser és un tot. (El error de Descartes. Antonio Damasio -neuròleg-). Per tant, treballant amb el moviment ens connectem amb l’essència més bàsica, amb la comunicació més primària: la comunicació no verbal. Al conèixer-nos millor i ser més conscients de nosaltres mateixos, podem evolucionar gràcies a aquesta pràctica terapèutica de la dansa.

Considero, per tant, que tot procés terapèutic psicològic hauria d’anar de la mà de la pràctica de la TMD, i que es tracta d’una teràpia compatible, sumatòria i complementària.

És obvi però que la societat continua sense reconèixer el gran valor de la Dansa. Per exemple, en l’àmbit pedagògic, a les escoles primàries, la dansa no és assignatura obligatòria; en l’àmbit mèdic, es continua tractant al pacient per parts i no com un tot; en el món empresarial el cap és el dominant i el cos queda relegat…

Com apunt final dir que els/les professionals que tenim la dansa com a eix de la nostra vida laboral, ja sigui com a coreògrafs, ballarins/es, programadors/es, promotors/es i en aquest cas dansaterapeutes, les nostres creacions i els nostres projectes han de ser una taca d’oli que s’ estengui en totes les capes socials fins a normalitzar-se, i així, obtenir el reconeixement legal i institucional que mereixem.

Montserrat Iranzo
Dasaterapeuta, ballarina, coreògrafa i docent