Opinions

Hem de ser realistes però positius

Penso en la dansa i veig molts mons i situacions diverses. Ballarins, coreògrafs, mestres, alumnes, clàssics, contemporanis, flamencs, hiphoperos, joves, vells, professionals, aficionats, terapeutes, animadors. Som un món ple de riquesa i matisos però poc poderós dins de la societat. Què dir que pugui resultar útil per als diferents col·lectius? La crisi actual ens està portant a una situació límit, molt difícil. Què dir més enllà de la constatació dels problemes i les dificultats? La veritat és que si segueixen molt més temps, les coses empitjoraran encara més. La dansa del nostre país, al nostre país, està abocada a una situació molt difícil.

Hem de ser realistes i positius
Des de la posició de cadascú fer el millor per tal d’adaptar-se a les circumstancies sense renunciar al que sigui essencial. Hem d’aprofitar al màxim la nostra diversitat i capacitat d’adaptació. La dansa i els ballarins som com el riu Guadiana, sembla que desapareixem sota la terra però tornem a sortir a la superfície. La dansa és una activitat vocacional, íntimament lligada a la naturalesa humana i això ens dóna una força interna enorme.

El que vull dir és que en aquests moments difícils no ens podem permetre mirar cap a un altre costat i no afrontar la realitat, sinó trobar força i convicció dins de nosaltres per tal d’actuar amb realisme però també, i això és tant o més important, amb una actitud positiva.

Podria elaborar un llistat de punts febles per les circumstancies actuals, però prefereixo mencionar aspectes positius o fortaleses. És moment de no oblidar les nostres possibilitats.

Podem alleugerir les nostres infraestructures i estructures de gestió. Podem treballar a l’estranger, ser flexibles i adaptables amb les nostres propostes, fer espectacles de diferents formats. Podem dur un espectacle en una maleta. Podem treballar al carrer, fer obres per a nens. Podem ser atractius per a moltes empreses i accedir al món del mecenatge. Podem fer treball social. Tenim molta gent jove sense lligams i amb talent. Hem acumulat experiència. Podem donar classes de molts tipus de dansa. Ens podem relacionar amb les altres formes d’art.

Hem de col·laborar, en la mesura de les possibilitats, amb els altres membres de la professió, acceptant, amb paciència, que les accions que emprenguem per millorar la situació no tinguin un resultat immediat de la magnitud i eficàcia que voldríem.

Hem de defensar a la professió més enllà de la posició de cadascú. Explicar la situació amb sang freda i la màxima claredat a la societat, als polítics, als artistes d’altres disciplines, al públic.

Necessitem la col·laboració dels mestres i alumnes, dels ballarins professionals i aficionats, dels coreògrafs, dels administradors de companyies. Això sembla evident però també necessitem la col·laboració dels programadors, dels periodistes, dels mecenes, del públic. La nostra presència compromesa en aquests àmbits no té prou musculatura, vull dir que no és prou sòlida, com per garantir el nostre futur a un nivell acceptable. Però hem de seguir endavant igualment amb realisme i una ment positiva, doncs només mantenint una actitud positiva podrem trobar les forces i les idees per evolucionar i trobar solucions, sense perdre de vista una visió de conjunt de la dansa i de la vida en general.

Una veu dins del diàleg del món
Penso que som creatius ja que bevem de la cultura i al mateix temps la nodrim, li retornem alguna cosa que hem estat capaços de crear. A través dels projectes que escollim, quasi sense adonar-nos, tracem la nostra realitat. La suma de les nostres aportacions individuals i les seves repercussions en els nostres diferents entorns configura la forma que va prenent la cultura.

La dansa, com art, entenc que és una realitat col·lectiva. El moviment es fa art quan, una societat, un entorn cultural, un país, o el món, el percep com un somni compartit en estat de vigília. Al llarg de la meva trajectòria he apostat pel que anomeno una diversitat informada, per una actitud de connexió amb el món, amb el que es fa arreu, per viatjar i conèixer i compartir les cultures del món, però al mateix temps intentar tenir la meva pròpia veu, lligada al meu entorn, la meva cultura, o millor dit, les meves cultures.

Però avui en dia què és un entorn? Va lligat a un compartir físicament la vida, o es situa a internet, a trobades cícliques itinerants, a trobades puntuals i ràpides per diferents països i disciplines? Com compartim les diferents cultures? Com compaginem els diferents estils de dansa amb els seus diferents graus de implantació, desenvolupament i força creativa als diferents països? El clàssic, el contemporani, el hiphop, la dansa flamenca, i tants d’altres? El nord d’Europa, el Mediterrani, el continent Asiàtic?

La situació és complexa i amb escenaris molt variats i simultanis. Una situació és la de la dansa que fem dins del nostre entorn cultural, el que compartim físicament a Barcelona o Catalunya, posem per cas, en quant la presentem aquí i arreu del món. Una altra situació és la de la dansa que creem a altres entorns, per exemple a Bèlgica o al Japó, per compartir-la amb el públic i els teatres i festivals d’aquests llocs. Més o menys immersos a les seves pròpies formes culturals. Una altra és com assimilar els intercanvis amb les altres cultures, les properes i les llunyanes, sense perdre la pròpia identitat.

És important tenir una forma cultural que ens faci comprensibles mes enllà dels estereotips? És important tenir models de dansa i de ballarí propis? Què podem fer per no perdre el que s’ha aconseguit al nostre entorn cultural en les últimes dècades?

Plantejo més preguntes que no pas solucions, però donades les dues consideracions que he fet a l’ inici: la nostre diversitat i la difícil situació actual, les respostes han de ser variades, segons les característiques de cadascú. Necessitem actuar tots alhora, des dels diferents mons i possibilitats.

Jo proposo seguir treballant, amb realisme i una actitud positiva, per a una diversitat informada, per a ser una veu, encara que petita, dins del diàleg del món. Proposo que siguem espontanis però que siguem conscients de la nostra implicació dins de la cultura, que treballem per la dansa en general, però també per la cultura del nostre país.

Una salutació a tots els companys de l’Associació.
Cesc Gelabert