Les danses urbanes a escena a Catalunya. Per Verònica Hernández Royo

Que cal fer molta pedagogia de la dansa és un fet en el nostre país, que hi ha una desinformació i estigmatització enorme cap a les danses urbanes també ho és. Per començar, parlarem de danses urbanes en plural perquè sota el paraigua d’aquesta etiqueta hi ha moltes coses a dir, tanmateix, si alguna està clara i és compartida -a més de ser la idiosincràsia de les danses urbanes- és que sorgeixen d’un context que en conforma el contingut, l’expressivitat, la forma, el llenguatge i la relació que estableix entre la persona que balla i el públic i les ballarines entre si. L’essència de les danses urbanes és -entre moltes altres coses- que són socials i que sembla que no s’entenen si se les deslliga del context en què sorgeixen. Les danses urbanes a escena fins al moment han estat llegides, generalitzant, com un objecte d’art trobat que en desubicar-se del seu context inicial i museitzar-se o posar-se en el context escènic han perdut la seua essència. També això forma part del camí que poc a poc van trobant les creadores que s’expressen mitjançant les danses urbanes cap a l’escenari del teatre.

És cert que les danses urbanes han nascut de contextos socials determinats, sovint de discriminació, precarització, homofòbia, desigualtat econòmico-social, de gènere, etc. però també és cert que moltes de les danses urbanes que actualment a Catalunya omplen les classes de les escoles de dansa, els espais d’entrenament urbà, els videoclips i espectacles comercials fan pensar en la relectura d’aquestes danses. La lluita o reivindicació actual a Catalunya és diferent de la que es lliurà en els anys 70 al Bronx, diferent a la de la població jamaicana que s’expressa mitjançant la cultura dancehall i diferent de la lluita dels krumpers dels 90, per citar pocs exemples de danses urbanes i socials. Però l’esperit d’aquestes danses, el seu poder d’alçar la veu per a reivindicar i fer-ho des del cos, el moviment i també la seua forma són trets distintius universals, que parlen a ballarines tan aviat de Catalunya com d’arreu del món que hi dediquen temps i passió al seu estudi i pràctica.

Sobre el fet de si és lícit o no ballar aquests llenguatges i quina és la línia que separa l’apreciació cultural de l’apropiació cultural hi ha molt a dir, però el que aquí ens ocupa és el trasllat d’aquests llenguatges a la sala dels teatres de Catalunya.

Què passa quan aquests llenguatges urbans es porten a escena? Perden la seua identitat? Perden el seu propòsit? Mengua el seu valor? Disminueix el seu sentit, la seua capacitat de comunicació? Són despresos de la reivindicació de la qual han nascut? Podríem dir que tot depèn de la manera que això es du a terme i de com es porten aquestes danses al llenguatge escènic i aquest és un dels aspectes tan meravellosos com complexos de la dansa i l’art i és que és emissió i recepció són fets subjectius. Sobre això hi ha molt escrit, però al final es redueix al fet que el que mou o no mou una ànima passa pel subjecte i tot i compartir un horitzó d’expectatives més o menys comú, pot donar resultats molt diversos.

En aquest punt entra també la discriminació i estigmatització que han patit i pateixen les danses urbanes en comparació a les seues companyes amb les quals sempre se les compara: des dels mateixos programadors que sovint no entenen els llenguatges urbans, passant pels certàmens coreogràfics que discriminen econòmicament i separen les categories “urbana” i “contemporània”, jerarquitzant els llenguatges de la dansa, pel públic que infantilitza les danses urbanes, com si fossen d’interès exclusiu per a adolescents i joves, arribant a un públic encara més ampli que pensa que les danses urbanes no

requereixen ni tant d’esforç, ni tant de temps, ni tant d’entrenament, ni tanta dedicació com les seues germanes la dansa clàssica o la dansa contemporània, per exemple. Això és un estigma, és una realitat i és una creença compartida i estesa en una societat que no entén unes danses que no s’han gestat aquí. També podríem parlar de si el gran públic entén o no entén les danses d’arrel, populars i endogàmiques. Podem convenir, com dèiem a l’inici, que falta pedagogia de la dansa en general i això és una tasca pendent i ambivalent, malgrat que s’està duent a terme des de fa anys. Educar, fer pedagogia, llençar el missatge, crear, entrenar ocupant els espais públics, organitzar batalles, competicions, certàmens, festivals que fomenten el creixement de les danses urbanes a Catalunya és una tasca que toca de primera mà a les ballarines que la viuen en primera persona; però el missatge ha

d’escoltar-se des de l’altra banda, amb una voluntat d’enteniment i obertura de mires, despullada de la visió paternalista que se sol adquirir cap a aquestes danses.

Si ens centrem en les creadores que han dut les danses urbanes a escena, perquè és un espai que també mereixen, sovint hem vist diferents maneres de fer: ballarins de danses urbanes a les ordres de coreògrafs d’altres llenguatges que han conquerit abans el terreny teatral, sent conduïts per coreògrafes que no entenen la seua essència, creadors educats en danses urbanes que han aplicat narratives teatrals pròpies o bé del teatre o bé de la dansa que veiem més habitualment al teatre i, entre d’altres, coreògrafs que provenen de les danses urbanes, però que fusionen els seus llenguatges amb d’altres que els donen el poder, el prestigi i la legitimitat de merèixer l’espai escènic i això ve determinat perquè les programadores no solen apostar per les danses urbanes a no ser o bé que estiguen mimetitzades i en diàleg amb altres tipus de dansa o bé que representen i perpetuen tots els estereotips possibles de les llegendes urbanes. Efectivament, qualsevol d’aquestes maneres de dur les danses urbanes a escena obre portes, legitima i és un fet positiu, sempre que també es done l’espai a les creadores perquè si ho volen fer des de les danses urbanes puguen fer-ho sense haver de donar crèdit mitjançant agents externs perquè les danses urbanes ja són prou i ja requereixen molt entrenament, desenvolupament físic i mental, estudi i comprensió de la cultura, temps i amor. De fet, la dansa contemporània que veiem a escena actualment, i no sols a Catalunya, beu moltíssim de recursos i tècniques urbanes com les dissociacions, el groove, el bounce, el boogaloo, els party steps, estructures narratives com el pregunta-resposta, l’impacte visual i rítmic, els bloquejos, els aïllaments, les waves, la sensació de connexió amb el terra, la deformació per a la recerca de noves postures corporals, etc. però com que dins de la dansa encara hi ha molta jerarquització, sovint ni se sap que això prové de danses urbanes, socials i contextuals. Val a dir que també es dóna poc crèdit als mestres de danses urbanes catalans, que és més fàcil utilitzar els elements més recognoscibles de les danses urbanes de manera banal que no pas endinsar-se en el coneixement profund de les seues tècniques i recursos, fet que, evidentment, també succeeix de manera contrària amb alguns creadors urbans que investiguen en altres llenguatges.

No menys rellevant és el fet que l’espai escènic sembla encara un terreny burgès. El públic que acudeix al Mercat de les Flors a descobrir que és això del krump està preparat perquè un grup de krumpers trenquen la quarta paret saltant-se les mesures d’higiene de la

Covid-19? Permeten aquest tipus d’espais la violència, la passió desmesurada i el “trance” d’estar fora de si de molts llenguatges urbans? Una de les peculiaritats de les danses urbanes és que han nascut al carrer o en indrets no normatius, que escapen a les regles d’allò establert i sovint s’han hagut d’amagar en els seus orígens buscant espais altres on sí

se’ls ha permès existir i expressar-se. Una altra particularitat d’aquests llenguatges és la determinació de perseguir una passió i una emoció que, lluny d’estar fora de la tècnica, plantegen tècniques noves de moviment fins al moment no investigades. La forma surt d’una emoció, d’una reivindicació, d’una lluita i d’una realitat que rellegeix i configura el moviment. El fet que el públic que continua pagant abonaments als teatres continue sent benestant provoca confrontament en la recepció d’espectacles que van més enllà de la programació habitual. Això és un peix que es mossega la cua, cal fer l’esforç d’anar al teatre en molts ballarins urbans que no l’han xafat mai, però cal també despertar interès, ser inclusives en l’oferta escènica i presentar propostes diverses que representen no només un col·lectiu o sector.

Un altre fet rellevant és que les creadores de danses urbanes tenen un camí per recórrer encara, com és el de la comprensió de l’espai i el llenguatge escènic o el descobriment de noves vies de gestió teatral. De fet, és una tasca que s’està fent des de fa anys, per part de moltes companyies professionals com els Brodas Bros, els Iron Skulls, el col·lectiu Kampai, coreògrafes i intèrprets com la Izaskun Ortega, el Chey Jurado, l’Aina Lanas, el Kiko López, la Ruth Prim, la Carla Cervantes, la Sandra Egido, l’Íria Llena, la Marina Pravkina, l’Oulouy, la Nia Torres, el Daniel Chamizo, xarxes o festivals de danses urbanes, com el Hop Barcelona, projectes pedagògics com el Transmissions, del Guille Vidal i el Javi Casado, iniciatives com la d’Afrikamoment, i un llarg etcètera de professionals de les danses urbanes que fa no poc temps que desenvolupen la recerca i la investigació d’un ús de l’espai escènic regit per unes regles que no siguen necessàriament externes a les danses urbanes, sinó representatives del seu caràcter i particularitat, sense deixar de banda els diàlegs i les connexions que puguen establir-se entre les danses urbanes i altres llenguatges.

En definitiva, els avenços aconseguits són molts si es compara l’inici de les danses urbanes a Catalunya a ara, la mirada d’artistes aliens a la dansa (cantants, fotògrafes, videògrafs, etc.) té l’ull posat en les danses urbanes i els professionals d’altres llenguatges de la dansa admiren el treball de les ballarines urbanes i cada cop trenquen més les barreres entre els llenguatges. També les creadores i ballarines de danses urbanes s’obren a altres móns i incorporen tècniques i lectures diferents per enriquir les seues creacions i el seu moviment. El ventall que abarquen les danses urbanes és ampli, com també ho és l’escena de creadors que actualment treballen a Catalunya des d’aquesta línia i en aquesta direcció.

Manquen oportunitats perquè aquests professionals estiguen remunerats de manera justa, se’ls done espais de creació, residències artístiques, direcció, suport tècnic i econòmic perquè puguen desenvolupar els seus projectes i les danses urbanes a escena deixen de ser estigmatitzades, que no siguen una excepció, sinó una opció artística més i que puguen parlar a un públic tan aviat infantil, com adolescent o adult, des d’una narrativa a l’alçada i un desenvolupament de qualitat. Perquè les danses urbanes parlen des de la pluralitat i la multiplicitat de perspectives, apelen tant a temàtiques de diversió i festa com d’introspecció personal, queixa i reivindicació, parlen de passions humanes, de sentiments i emocions que trascendeixen el subjecte i sobretot són una bocanada d’aire fresc als escenaris burgesos que poden tan aviat molestar com renovar el panorama cultural de tot un país.

Verònica Hernández Royo