2a legislatura: 1990-1993
Reprenent les reivindicacions
La segona legislatura de l’ABCPC s’inicià amb molta empenta, tot i la poca participació en les votacions. Arran de la diada de debat al Palau de la Virreina es va fer un nou balanç de la situació de la dansa professional a Catalunya. Coincidiren professionals del sector i varis membres de les institucions de cultura catalanes. Les conclusions del debat no sorprenien a ningú i el llistat de demandes era inacabable i reiteratiu: manca d’una política clara i continuada envers la dansa; manca de l’assessorament adient a les corresponents institucions i en el sector dels programadors; manca d’infraestructures, així com de coordinació amb la Xarxa de teatres; pressupostos sota mínims; subvencions irrisòries i retards considerables en totes elles, i un llarg etcètera que encara a dia d’avui caldria revisar i que en aquell moment donà lloc a afirmacions de tota mena: “La situació que estem vivint és dramàtica; s’està treballant en el buit i cap a un futur incert; els ballarins ens sentim com a últim esglaó; la vida del ballarí és curta i no es té temps per parlar amb els polítics, etc.”.
Finalment, els polítics presents en aquell debat acordaren estudiar solucions en caire d’urgència, tot i recordar el dèficit que suposarien propostes com un cos de dansa al Liceu o un espai Municipal dedicat, exclusivament, a la dansa. Es va suggerir repetir aquest tipus de debat, ja que tothom el va trobar constructiu, però no només no es va fer, sinó que l’any següent, pel DID de 1991, l’associació es veié empesa a redactar un nou Manifest, anomenat simpàticament Manolito, en el qual s’exigia, una vegada més, solucions reals i imminents als problemes del sector. En aquella època funcionaven una vintena de companyies catalanes, algunes d’elles d’important ressò internacional i el tracte de les institucions era realment incoherent amb aquest fet.
Espais que tanquen i espais que obren
Entre 1990 i 1992 es van donar un seguit de canvis importants a nivell de locals. Mentre naixien el SAT Sant Andreu Teatre (SAT ) i L’Espai de Barcelona (música i dansa), tot i la manca de consens en quant a la seva gestió, tancaven les portes dos dels locals més emblemàtics de dansa a la ciutat: La Fàbrica i El Teatre Obert. Tot i els esforços de l’ABCPC, així com el consens del sector, els locals, l’un d’iniciativa privada i l’altre pública, van veure la seva fi.
1992: desconcert general
L’any 1992 quedava marcat pels ja reiteratius retards en els pagaments de les subvencions de la Generalitat i en va quedar constància a l’estrena de L’Espai, quan els membres de l’associació reivindicaren, pancarta en mà, la dimissió del director general de Promoció i Cultura, Jaume Serrats, el qual afirmava a mode d’excusa que “la crisi és, en part, filla del desinterès públic“, mentre els diners que havia promès al sector no arribaven i les companyies es veien empeses a demanar crèdits per tirar endavant els seus projectes.
Van ser dies de reflexió i malestar en què fins i tot es plantejà si realment tenia sentit continuar amb l’ABCPC. Per sort, aquestes discussions van desembocar en la promoció de noves estratègies de treball que afavoririen el creixement maduratiu d’una associació encara a les bressoles.
Treballant en vells i nous projectes
Entretant, l’associació tirava endavant i creava dins la seva mateixa seu l’associació cultural Per la Dansa, amb vistes a poder accedir també a totes aquelles persones interessades pel món de la dansa sense ser-ne professionals.
Les comissions creades en les darreries de la primera Legislatura seguien el seu curs i sorgien documents interessants com l’autoreflexió que van fer una vintena de coreògrafs respecte l’estat en què es trobaven les seves companyies amb les corresponents mancances i necessitats.
Com a la resta del sector, l’associació es va veure marcada aquests anys per la manca d’un pressupost coherent a les iniciatives que anaven sorgint. Es creia evident que calia emancipar-se de les institucions, però no s’acordava com. Tot i així, es continuà col·laborant amb tot tipus de propostes: dansa-València; la Federació; Taules rodones, etc. i el número de socis continuà augmentant. A finals de la segona legislatura l’associació comptava amb 164 membres, tot i que s’evidenciava la necessitat de millorar la comunicació amb aquests, repte que emprendria la següent Junta Directiva amb un canvi d’organització interna que recollia les propostes de millora que arribaven des de l’Assemblea General.
Elegida per 56 vots (més un vot en blanc), sobre un cens total de 134 socis, la segona Junta Directiva la formaven, a 7 de maig de 1990:
Presidenta: Montse Colomé i Pujol
Sotspresident: Raimon Avila i Castells
Secretària: Brigitte Harroche
Tresorera: Marta Oliveres
Vocals: Julian Oliva (laboral i jurídica)
Toni Martínez i Cañadas (política i relacions exteriors)
Elisa Huertas i Pantaleón (cultura i serveis)
Marta Almirall i Elizalde (comunicació i premsa)
Montse Garcia Otzet (arxiu i documentació)
KOS, butlletí informatiu