L’associació creu en la dansa i la dansa és la meva vida

Continuem amb la sèrie d’articles on professionals vinculats al sector abordaran cada mes aspectes d’actualitat relacionats amb el món de la dansa a Catalunya. La ballarina, creadora i sòcia Sílvia Cuesta escriu l’article de maig:

Arran dels vídeos de captació de sòcies que vam publicar al febrer via Instagram, la sòcia Sílvia Cuesta ens comparteix una reflexió molt interessant.

La campanya de captació em sembla molt ben parida. Pel que veig va destinada a gent jove, de diferents àmbits, realitzada amb joventut i cares noves, una obertura molt interessant. Sempre pensant en aportar des de l’amor, el respecte i la professionalitat, trobo a faltar a la promo el testimoni de la fidelitat: aquells adults com jo, que fa 30 anys que soc sòcia, que hem vist passar a diferents juntes i mai s’ha perdut l’objectiu de saber què representa ser una Associació de Dansa a Catalunya. He vist i veig com s’analitza la situació del moment i les necessitats, adaptant la finalitat, la tasca i les accions per resoldre i avançar.

Des de ben jove tenia clar que, en aquesta professió tan individualista, poc valorada laboralment i social, era necessari pertànyer a una entitat del meu col·lectiu on entenguéssin les meves necessitats com a professional de la dansa, sigui quina sigui la meva situació: alumne, mestre, ballarina, creadora… ARTISTA vaja! Un espai on poder resoldre dubtes del meu ofici, on se’m recolzés en moments crítics, on compartir i col·laborar amb altres professionals.

He vist l’evolució de l’associació obrint lligams amb altres associacions com la de teatre, per ser més forts a l’hora de parlar amb institucions per canviar lleis i millorar el nostre estatus laboral. He vist com l’associació treballa per abolir la idea de que la dansa és elitista, integrar-la dins les escoles i crear programes de dansa i salut. He vist com ha trencat les barreres lingüístiques, unint-se a associacions del territori espanyol, ampliant la xarxa d’actuacions i col·laboracions tant espanyoles com internacionals amb una projecció més enllà de les nostres fronteres. 

Perquè la dansa té un llenguatge universal que tothom entén, perquè la dansa no és racista, poc importa el color de la teva pell.

He vist ments obertes escoltar la idea de Beatriu Daniel sobre un buit en la dansa, el de la TRANSICIÓ DE L’ARTISTA, i treballar-ho juntament amb 9 persones i sòcies; persistents, lluitadores, entusiastes; apostant i treballant en un projecte per assentar les bases d’un programa que en l’actualitat s’està duent a terme entorn la nostra realitat. A fi de comptes obrint camí, amb la T.A.D.

He vist com des de l’associació s’ha descentralitzat la dansa de Barcelona per expandir-la amb unió a altres pobles i ciutats catalanes.

Per tota aquesta tasca ben feta, constància, lluita, creença i passió segueixo a l’Associació. Perquè l’associació creu en la dansa i la dansa és la meva vida.

Fotografia de Jack Bernal