Actualitat

La plataforma “NO retalleu la Cultura” al Parlament

20/09/2011

La Plataforma “NO retalleu la cultura”, de la qual forma part l’APdC, va comparèixer al Parlament el passat 15 de setembre en una sessió ordinària de la Comissió d’Afers Institucionals. L’objectiu de la compareixença va ser parlar del Projecte de llei d’agilitat i reestructuració administrativa.

Florenci Guntín
va ser el portaveu de la plataforma en aquesta ocasió. Podeu veure la compareixença clicant aquí. També podeu llegir el text:

Text de la compareixença de Florenci Guntín, portaveu –per aquesta ocasió- de la Plataforma NO retalleu la Cultura, davant de la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament de Catalunya, 15 de setembre de 2011.

“Senyora presidenta, senyores i senyors diputats. En primer lloc vull llegir la relació d’organitzacions que conformen la Plataforma NO retalleu la Cultura i en nom de les quals compareix-ho avui:

Associació Professional d’Il.lustradors de Catalunya, Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya, Associació de Professionals de la Gestió Cultural a Catalunya, Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya,A ssociació d’Escriptors en Llengua Catalana, Associació d’Artistes Visuals de Catalunya, Associació de Músics de Jazz i Música Moderna, Associació d’Escenògrafs de Catalunya, Galeries Independents de Catalunya, Associació Catalana de Crítics d’Art, Guionistes Audiovisuals de Catalunya – Sindicat de Guionistes de Catalunya, Associació de Professionals del Circ de Catalunya, Sindicart Organització Sindical de l’Espectacle de Catalunya, Associació de Compositors i Intèrprets de Música Contemporània, Associació de Fotògrafs de Catalunya, Associació de Companyies de Dansa de Catalunya, Xarxa d’Espais de Producció d’Arts Visuals de Catalunya Xarxaprod, Associació de Tècnics i Tècniques de l’Espectacle de Catalunya i Associació de Regidoria de l’Espectacle de Catalunya.

Donat que la meva és la primera intervenció volia fer una breu introducció històrica.

La instauració d’un Consell de les Arts a Catalunya és una demanda històrica del món de la cultura. L’octubre de 2003 –ara fa vuit anys- les associacions professionals dels diferents estaments artístics es van constituir en la “Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts”.

Poc després, la Generalitat de Catalunya va nomenar a Josep Maria Bricall com a comissionat per a la redacció d’un informe sobre les futures funcions i característiques d’aquest nou organisme que va servir de base per a la redacció de la llei.

El juliol de 2006, el conseller Ferran Mascarell va pactar amb la Plataforma de la Cultura el projecte de llei que va lliurar al Parlament. A unes declaracions seves al diari La Vanguardia del 5 de juliol afirma:

“a cualquier nuevo gobierno le resultará complicado cambiar de manera esencial una ley pactada tras arduas negociaciones con los profesionales de la cultura, por lo menos con los 10.500 agrupados en la Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts…”

La convocatòria anticipada d’eleccions va fer decaure el projecte de llei però a la següent legislatura va ser recuperat i inicià un tràmit parlamentari que va culminar el 7 de maig de 2008 amb l’aprovació de la Llei del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.

En el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya d’aquella data, la diputada Carme Vidal, portaveu de Cultura de Convergència i Unió explica el sentit del seu vot i diu:

” Per manca de competències, per poc gosada i perquè el Govern en vol tenir en exclusiva el control, d’aquest consell que hauria de ser decisiu per marcar pauta i per aconseguir de tenir reconeixement, no donarem suport a aquesta llei. Però com que la feina de ponència ens dóna crèdit de com hi apostàvem, pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, ens comprometem que en la propera majoria parlamentària, de Convergència i Unió, la primera actuació que farem en cultura serà que el Consell de les Arts reculli l’esperit del comissionat, que és el que la feia una llei ambiciosa i compartida…”

Pel seu cantó, la intervenció del diputat Rafael López, del grup parlamentari Popular diu:

“Nosaltres no hi donarem suport. I no hi donarem suport perquè s’ha quedat curta, per nosaltres. I s’ha quedat curta perquè el nostre model era i és el model anglosaxó; un model anglosaxó on es despolititza al màxim la creació, es donen les eines als creadors perquè siguin ells …els que defineixin quin ha ser el rumb cultural que ha de tenir un país, el rumb cultural que ha de tenir Catalunya; fora de clientelismes polítics i fora d’ideologies…”

El Consell de les Arts neix, doncs, amb un suport unànime. Per alguns es queda curt però hi estan d’acord. Aquest és l’acord del 2008.

Més recentment, el 16 de novembre passat, el candidat a la presidència de la Generalitat per CiU, Artur Mas, va proclamar que mantindria les competències executives del CoNCA. El portaveu parlamentari de CiU, Oriol Pujol, la diputada Àngels Ponsa i l’actual director del CoNCA, Norbert Tomàs, en són testimonis i notaris d’aquell compromís.

2) De què estem parlant?

El Consell de les Arts representa un canvi de model de la gestió dels recursos públics de suport a les arts. Allà a on s’ha implementat es considera que determinats àmbits -com ara els mitjans de comunicació de titularitat pública, la Universitat i al suport a les Arts- han d’estar protegits de la ingerència dels governs per evitar el dirigisme, el seu l’ús partidista o propagandístic.

Arreu del món, la seva principal funció executiva és convocar i resoldre els ajuts econòmics al suport de les Arts.

El Consell de les Arts és el garant de la llibertat d’expressió i creació doncs les seves decisions es basen –exclusivament- en criteris artístics i no pas per afinitats polítiques o ideològiques.

Assegura un suport econòmic a produccions que poden tenir un alt component crític amb el poder i el sistema establert a condició de que siguin bones.

Les arts deixen de ser suportades pel partit que governa perquè és el Consell qui decideix.

Segles enrere qui encarregava les obres d’art era l’església o el príncep. Ells decidien temàtica, contingut i forma.

Amb la democràcia qui ha vingut decidint és el govern legítim, el ministre.

Després de la II Guerra Mundial, l’economista Keynes estableix l’Arts Council britànic sota el principi de l’arm’s length, la distancia del braç que impedeix l’abraçada del poder sobre la creació.

Qui decideix? Aquesta és la qüestió.

El príncep? el ministre? el funcionari? o el coneixement?

El consell de les arts fonamenta les seves decisions sobre el coneixement.

Certament, el coneixement és una mica car. Cal implicar a experts per tal que col·loquin la seva experiència i part del seu temps a disposició del Consell per estudiar i avaluar cada projecte artístic o creatiu i prendre una decisió molt difícil, extremadament tècnica i difícil: aquesta producció és millor que aquella altra…, aquesta coreografia haurà de esperar, créixer i madurar…, aquesta obra és un remake d’aquella altra i no aporta res…”

El consell de les arts implica a la societat civil en la presa de decisions. És una operació de retorn parcial de sobirania a la societat civil i, en aquest sentit, fa la democràcia més profunda, complexa i participativa. Una exigència ben actual, necessària, inajornable.

El coneixement i la democràcia són una mica cars.

El CoNCA només té tres anys d’existència i ha iniciat la seva activitat sense els recursos econòmics, tècnics ni humans suficients i homologables a la resta de consells de les arts de països propers com ara els d’Escòcia o Quebec.

El model consell de les arts a Catalunya no ha tingut temps per ser avaluat ni per corregir la seva trajectòria i l’actual projecte de llei ja li retira la seva principal competència. Una competència sense la qual no es pot parlar d’un veritable consell de les arts.

Limitar el CoNCA a funcions assessores és molt frustant i representa un canvi de model, d’arquitectura.

Retirar-li la competència executiva de convocar i resoldre els ajuts representa un retorn a l’antic ordre. És un greu retrocés cap a antigues i anacròniques formules despòtiques de presa de decisions en política cultural que volíem –l’any 2008 tots- veure superades.

3) Què proposem

Des de la Plataforma dels artistes, creadors i gestors fem una demanda: retirin o esmenin el projecte,

Tot es pot revisar. No ens oposem a mesures per racionalitzar i agilitzar l’administració si això comporta mantenir i augmentar els recursos per a la recerca i la creació artística. No ens oposem, ans el contrari: exigim la coordinació d’esforços i de polítiques per activar els mercats i les indústries culturals.

Demanem que es respecti i reforci el pacte del 2008. Que es mantingui la delegació per confiança en el coneixement i l’aprofundiment de la democràcia.

A una conversa recent amb el comissionat Bricall –que avui havia de comparèixer davant d’aquesta cambra- ens va dir “sembla que aquest país no perd cap ocasió per recular…”. Treballem tots per que aquesta lacònica expressió no s’apliqui al nostre cas.

Moltes gràcies.”