‘La dansa utòpica’. Per Miquel Barcelona

Voldria que llegissin aquest text aquells ulls teus que saben que la vida és un misteri i la dansa, molts tipus de metàfora. Després fes el que tu creguis (només faltaria que jo et digués el que has de fer!) però deixa’m reivindicar la necessitat d’explicar-te la meva incomoditat i el meu desig.

A través d’aquest text voldria fer-te una mirada de complicitat. Com quan plou i no portem paraigües, ens mirem profundament als ulls amb algú desconegut i ens diem, mig rient- mig passades de voltes, quina pringada, tia, vaig xop!

Em miro el sector de la dansa i també m’agradaria llençar aquesta empatia compartida i col·lectiva entre les persones que ens dediquem a això i sabem que vivim en un àmbit de tempestes generalitzades sense avís ni paraigües que ens aixopluguin. I aquest text vol ser un
gran elogi cap a tu, èpica ballarina mullada i descalça, que no oblides la teva dansa utòpica malgrat que et parlin de productes, mercats i estratègies. Com si això tingués res a veure amb el que tu volies fer. I, no, no és el que has de fer si et vols dedicar a això.

En el seu origen, la utopia va fer el seu trànsit de lloc a idea. Les persones que ballem sabem que la utopia també pot ser al moviment i al cos. Sovint, inesperadament o cada dia.

No penso en la dansa utòpica com una idea ni clara ni palpable. En realitat penso en allò que, com la dansa mateixa, és intangible. Penso en el desig com a utopia. Sento l’anhel i busco la discòrdia. Conec el meu gust pel desconcert i m’estimo la incoherència que, quan llegeixes això, generem juntes. És igual si no m’entens o no m’explico. Que desaparegui el discurs un moment.

Com quan ballo, sempre em cal aquest lloc d’evasió perquè veig massa barbaritats en aquest sector “nostre”. M’agradaria apel·lar a la empatia intel·ligent i a poder parlar amb franquesa. Com si es tractés de l’última conversa d’una borratxera o una implosió provocada per la violència de tot plegat, sento veus inconnexes dins del meu cap:

Defensem i patim un sistema que és una ficció deshumanitzadora que perpetua diferències de classe (també dins del sector de la dansa). El sector de la dansa podria ser exemple de mirades feministes i noves (o no tant) masculinitats però hi segueixen havent pràctiques jeràrquiques i masclistes en tots els àmbits. Es reparteix el pressupost cultural entre una elit burgesa i conservadora que recolza la mirada empresarial capitalista ferotge. Es demanen discursos erudits i coherents quan la dansa pot ser espai d’incoherència. Tinc el cos violat de danses heteronormatives i colonitzadores. Fa 20 anys que em diuen que perdré la meva il·lusió pel que faig. La gran majoria de convocatòries o són mentida o són publicitat. He escrit “merda” cada 100 paraules en una sol·licitud de subvenció que m’han donat. El marxandatge en la cultura és una conquesta capitalista més i em fa vergonya aliena. A la institució cultural no li agrada
anomenar-se institució cultural. La majoria de sectors són deficitaris, no només el de la cultura. La política, per exemple, a part de deficitària és ignorant, agressiva, irresponsable i irrespectuosa. Al poder no li agraden les arts escèniques. A un grup gran del sector de la dansa no li agrada la dansa per la seva experiència en primera persona a les aules. Soc l’únic a qui agrada més girar pel Lluçanès que per Taiwan o que prefereix bolos a premis? Europa és un lobby de dretes on també es fan peces de dansa dolentes que no tenen per què ser referents de res. A Berlín tampoc tenen recursos per als ballarins. Es fan pressupostos per sostenir estructures més
que per generar continguts. Fins quan seguiran tancades les programacions dels teatres públics catalans a les companyies de dansa catalanes? Quan aprendran a programar dansa els teatres privats de Barcelona? S’amaguen i es reforcen pedagogies abusives que anul·len la creativitat i el procés de descoberta i aprenentatge de l’alumnat. No sabem com gestionar la sexualització dels cossos joves en les arts físiques. Es parla de mercats i transparència quan sabem que això és un “meracdillo cutre” d’aviam qui pot pagar menys per mantenir aquesta estructura corrupta.

Quina tronada! No és contra res, no és contra ningú. És un intent de sinceritat per provocar noves referències. Tandebò les frases que escric us rellisquin pel cos sense rumb ni impacte. Generalitzo per provocar expressament, no té més sentit que aquest. Algunes frases que he tronat són ficció perquè em dedico a mirar, entendre i jugar amb els imaginaris de les persones. D’altres, et toca a tu decidir-ne les veritats i les mentides.

Mentrestant, seguim aquí, amigues. I és admirable. I trobo important recordar-ho amb dignitat i admiració. I subratllar la falta d’integritat i vergonya de qui ofega vides artístiques. De ben segur trobarem indicis d’esperança, com sempre, en les minories, en els invisibles i en qui es rebel·la.

Tenim el privilegi de poder sentir la utopia en els nostres cossos. I això, per desgràcia, ho podem dir pocs estaments de la societat (i no totes les que formem part del sector de la dansa). Algunes ho trobaran poc important però, a mi, és el que m’encén l’espurna vivament. Ens deixarem perdre la oportunitat de ser aquest espai de llibertat?

Deixeu-me desitjar molta Utopia per als nostres cossos! Jo, la sento descaradament.

Miquel Barcelona