20 anys no són res

Després de 20 anys dedicat a l’APdC ha arribat el moment de fer un pas al costat. El passat 25 de febrer vam fer l’assemblea general i va ser el moment de què l’única candidatura que es va presentar a les eleccions agafés el relleu. Una junta que surt i una altra que entra. El moviment és fonamental per la salut, no només de les persones sinó també de les associacions.

I mentre aquest relleu va succeint m’agradaria celebrar totes aquelles coses que hem aconseguit i crec tenen especial interès per la nostra associació i pel sector.

Hem de celebrar que teníem un topall de 500 socis que no hi havia manera de superar i en acabar la legislatura estem més a prop dels 600.

Hem de celebrar que, després d’anys de lluita, tenim el mal anomenat estatut de l’artista en ple desenvolupament. Hem de canviar aquesta terminologia per estatut del treballador i treballadora de l’espectacle perquè hi estan incloses les professions annexes al nostre sector. S’han acordat algunes mesures com la reducció de l’IVA a actuacions i manifestacions artístiques al 10%, la reducció de l’IRPF en rendiments inferiors als 15.000 anuals, la compatibilitat de la jubilació amb l’activitat artística i, sobretot, el reconeixement de la intermitència del sector, que es tradueix en un nou sistema que s’adequa a la nostra realitat laboral que permetrà un millor accés a les prestacions i a la jubilació i ens ajudarà a viure en millors condicions.

Tot i això, encara queda molt per negociar i gràcies al fet que estem a ConArte-Confederació d’Artistes i T reballadores de l’Espectacle, la nostra veu és reconeguda i escoltada a totes les institucions de l’estat. Hem de fer valdre que la proposta de la intermitència és la que ConArte va presentar a les institucions i la que finalment es va aprovar. Queda pendent desenvolupar algun programa que abordi la transició professional i les malalties derivades de la nostra activitat professional, entre d’altres.

Hem de celebrar que Danza-T, Red de Trabajadoras de la Danza, ens estem constituïnt en associació d’àmbit estatal per tenir una única veu representativa a escala nacional i que som moltes les entitats que en formem part.

Hem de celebrar que hem tingut un pla d’impuls de la dansa que ha tingut els seus fruits i hem de celebrar que estem construïnt, de forma molt transversal entre les diferents entitats representatives del sector i l’administració, un nou pla d’impuls 2023-26 que ha de prosseguir donant recursos perquè la dansa ocupi l’espai que es mereix en la nostra societat.

Hem de celebrar que estem construint un nou mercat estratègic de la dansa que hauria de servir per escampar el nostre art als pobles i ciutats de Catalunya, de l’estat Espanyol i a continuar exportant la dansa catalana a escala internacional, com ha estat fent aquests últims quaranta anys, però encara amb més intensitat. Perquè la dansa d’aquí ha estat exportadora de la cultura del nostre país, perquè el nostre és un llenguatge universal, que no té fronteres i que pot veure, gaudir i practicar tothom.

Hem de fer, també, autocrítica constructiva i reconèixer que no hem estat capaces de fer un conveni laboral, que seria una eina fonamental per ajudar a sortir el sector de la precarietat, assegurant uns salaris mínims, evitant la competència deslleial i acabant, finalment, amb els falsos autònoms. Hem fet molta pedagogia al voltant d’aquest tema, però no ens n’hem sortit. Totes sabem de la dificultat de tirar projectes endavant i sobretot de consolidar-los. Per tant, tenir una “patronal” forta (i ho poso entre cometes perquè no ens podem comparar amb la patronal del teatre, per exemple) ajudaria primer a poder obrir taules de negociació i segon a què el sector “empresarial” de la dansa fos més representatiu.

Tenim una Associació de Companyies Professionals de Catalunya que les institucions, juntament amb l’APdC, ens consideren interlocutores del sector i també negociadores i impulsores de les mesures de govern i que treballem plegades buscant acords. De veritat que totes aquelles companyies que no hi esteu associades no voleu tenir-hi veu? Reflexionem-hi.

Queda molta feina per fer. I només des de la lluita, la negociació i la unitat del sector aconseguirem la força necessària per seguir canviant les coses. I estic segur que la nova junta continuarà treballant perquè això passi.

Molts ànims a totes i tots. La vostra veu, totes i cada una d’elles, són fonamentals perquè aquesta associació segueixi creixent. Tu ets APdC!

M’agradaria dir que no és un adeu sino un fins aviat.

Xevi Dorca.