1990 - 1993

Segona Legislatura (Del 7 de maig de 1990 al 20 d'octubre de 1993)

La segona legislatura de l' ABCPC es va iniciar amb molta empenta tot i la poca participació dels socis en les votacions. Arran d'una diada de debat al Palau de la Virreina,  es va fer un nou balanç de la situació de la dansa professional a Catalunya. Es van trobar els professionals amb membres de les institucions de cultura catalanes. Les conclusions del debat no sorprenien a ningú i el llistat de demandes era inacabable i reiteratiu: manca d'una política clara i continuada envers la dansa; manca de l'assessorament adient a les corresponents institucions i en el sector dels programadors; manca d'infraestructures, així com de coordinació amb la Xarxa de teatres; pressupostos sota mínims; subvencions irrisòries i retards considerables en totes, i un llarg etcètera que encara avui caldria revisar i que en aquell moment van donar lloc a afirmacions de tota mena: La situació que estem vivint és dramàtica; S'està treballant en el buit i cap a un futur incert; Els ballarins ens sentim com l'últim esglaó; La vida del ballarí és curta i no tenim temps per parlar amb els polítics, etc.

Finalment, els polítics presents en aquell debat van acordar posar solució a les problemàtiques esmentades, en la mesura del possible i en caire d'urgència, tot i recordar el dèficit que suposarien propostes com un cos de dansa al Liceu o un espai municipal dedicat, exclusivament, a la dansa. Es va parlar de repetir aquest tipus de debat ja que tothom el va trobar constructiu, però no només no es va fer, sinó que l'any següent, pel DID de 1991, l'associació es va veure empesa a redactar un nou Manifest, anomenat simpàticament Manolito, en el qual s'exigia, una vegada més, solucions reals i imminents als problemes del sector. En aquella època funcionaven una vintena de companyies catalanes, algunes d'important ressò internacional i el tracte de les institucions era realment incoherent amb aquest fet.

Manifest de la Dansa 1991

   


Vaga amb el teatre
A finals de 1991 es va secundar la vaga i els actes reivindicatius promoguts pels professionals del teatre. Entre 1990 i 1992 es van donar un seguit de canvis importants a nivell de locals. Mentre naixien el SAT (Sant Andreu Teatre), i l'Espai de Barcelona (música i dansa) tot i la manca de consens de com gestionar-los, tancaven les portes dos dels locals més emblemàtics de dansa a la ciutat: La Fàbrica i El Teatre Obert. Tot i els esforços de l'ABCPC, així com el consens del sector, els locals, l'un d'iniciativa privada i l'altre pública, es tancaren irremeiablement.

Locals que obren i que tanquen
L'any 1992 va quedar marcat pels ja reiteratius retards en els pagaments de les subvencions de la Generalitat i en va quedar constància a l'estrena de l'Espai, quan els membres de l'associació reivindicaren, pancarta en mà, la dimissió del director general de Promoció i Cultura, Jaume Serrats, el qual afirmava a mode d'excusa que la crisis és, en part, filla del desinterès públic, mentre que els diners que havia promès al sector no arribaven i les companyies es veien empeses a demanar crèdits, l'un rere l'altre, per tirar endavant els projectes.

Sense diners no hi ha produccions. Sense produccions no hi ha públic, i sense promoció i respecte per una feina ben feta no es pot crear un circuit que afavoreixi l'emancipació de les companyies de les institucions públiques, de manera que era un peix que es mossegava la cua. Van ser dies de reflexió i malestar en què fins i tot es va plantejar si realment tenia sentit continuar amb l'ABCPC. Per sort, aquestes discussions van desembocar en la promoció de noves estratègies de treball que van afavorir el creixement maduratiu d'una associació encara a les beceroles.

L'Associació Per la Dansa
Entretant, l'associació tirava endavant i creava a la mateixa seu l'associació cultural Per la Dansa, amb vistes a poder accedir també a totes aquelles persones interessades pel món de la dansa sense ser-ne professionals.

Les comissiones creades en les darreries de la primera legislatura seguien el seu curs i sorgien documents interessants com l'autoreflexió que van fer una vintena de coreògrafs respecte l'estat en què es trobaven les seves companyies amb les corresponents mancances i necessitats.

Més socis
Com a la resta del sector, l'associació es va veure marcada aquests anys per la manca d'un pressupost coherent a les iniciatives que anaven sorgint. Es creia evident que calia emancipar-se de les institucions, però no s'acordava com. Tot i així, es va continuar col·laborant amb tot tipus de propostes: dansa-València, la Federació, Taules rodones, etc. i el número de socis va continuar augmentant. A finals de la segona legislatura l'associació comptava amb 164 membres, tot i que s'evidenciava la necessitat de millorar la comunicació amb aquests, repte que emprendria la següent Junta Directiva amb un canvi d'organització interna que recollia les propostes de millora que arribaven des de l'Assemblea General.     

Elegida per a 56 vots (més un vot en blanc), sobre un cens total de 134 socis, la segona Junta Directiva la formava, a  7 de maig de 1990:

Presidenta: Montse Colomé i Pujol
Sotspresident: Raimon Avila i Castells
Secretària: Brigitte Harroche
Tresorera: Marta Oliveres
Vocals: Julian Oliva (laboral i jurídica)
Toni Martínez i Cañadas (política i relacions exteriors)
Elisa Huertas i Pantaleón (cultura i serveis)
Marta Almirall i Elizalde (comunicació i premsa)
Montse Garcia Otzet (arxiu i documentació)

Més informació