Mesures per desprotegir la cultura?

Opinión | 17/07/2012

Amb l'increment inesperat de 13 punts en l'IVA de molts dels productes culturals que abans gaudien d'un IVA reduït, sumem un argument més, i ja en són molts, per poder afirmar que fa temps que s'està traspassant la frontera que hi ha entre el plantejament de mesures extraordinàries per abordar la crisi econòmica i allò que en podríem dir, sense embuts, una presa de pèl. Per afrontar els reptes que tenim endavant en aquest context tant desfavorable no tot s'hi val. La crisi econòmica, per més profunda que sigui, no pot servir com a coartada il·limitada per poder plantejar qualsevol bajanada  com a mesura de recaptació (sí, recaptació, no estalvi), sense plantejar-nos amb una mica de rigor quines seran les conseqüències.

Jo em pregunto què ha canviat per a què un producte cultural que fa uns dies estava protegit amb l'aplicació d'una taxa reduïda, ara no ho estigui. Es podrà estar d'acord o no amb l'increment dels impostos com a mesura per contenir el dèficit estatal, però escollir en quins sectors s'incrementa i  quant, acceptem-ho, indica un posicionament i una intencionalitat. I sobre això sí que podem dir que deixar d'aplicar l'IVA reduït a determinats productes culturals és una mesura bàrbara que, d'una banda, complica molt i molt la supervivència d'aquest sector i, de l'altra, ens condueix a un model que afavorirà encara més la bipolarització a la qual es pot arribar a caure: a un pol, i en retrocés, aquells productes culturals que requereixen més recolzament per tal que siguin viables i, a l'altre, tots aquells altres que, independentment del seu interès cultural, puguin sobreviure per interessar a les grans masses.

No tots els productes culturals d'interès massiu són condemnables ni tots els que s'adrecen a un públic restringit són meritoris. Però quan el fonament per a la sostenibilitat de tots ells es redueix a criteris merament econòmics hem d'assumir que el greuge cap a tots aquells que no poden sobreviure sotmesos exclusivament a les lleis de mercat, s'accentua de manera molt perillosa. És clar que allà on uns puguin veure un perill, d'altres veuran una oportunitat. D'oportunistes sempre n'hi ha. I ara més que mai resulta molt fàcil encobrir un determinat posicionament sota la disfressa de la resignació obligada per les circumstàncies.

La crisi econòmica està en aquests moments en una fase molt aguda i tampoc no sabem quan haurà tocat fons. Però portem ja uns anys enfrontant-nos-hi i intentant adaptar-nos a realitats que no resulten agradables. Les repercussions en l'exhibició de les arts escèniques s'han manifestat amb cruesa al llarg dels últims temps. Ha calat el discurs que pressiona al sector artístic  perquè incrementi la viabilitat dels seus projectes per tal què assoleixin la màxima independència econòmica i depenguin tan poc com sigui possible dels diners públics. Amb treball, estratègia, esforç, sacrifici i més precarietat s'han fet avenços en aquest sentit i, pel que fa a l'exhibició dels espectacles, desafortunadament s'ha anat (i s'està anant) cap a un model en què la recaptació provinent del taquillatge cada cop condiciona més i més la viabilitat dels projectes.

Intentar quadrar els números de l'estat amb mesures que inclouen un atac directe a l'àmbit cultural demostra potser encara més manca de coneixement que d'intel·ligència. La coartada per a la baixa inversió estatal en cultura es basa, molt freqüentment, en la manca recolzament social que es percep cap a aquest àmbit, sempre lluny d'allò que el gruix de la societat considera com a prioritari. Prou demagògia del govern, posem totes les cartes sobre la taula: primer de tot, quin tipus de suport social reben altres inversions del diner públic que han de servir per reparar les catastròfiques conseqüències de l'especulació econòmica? És clar, aquí el suport social sembla que no és un valor determinant. I, en segon terme, aquí algú és conscient de la distància del pes específic pressupostari destinat a cultura que hi ha entre l'estat espanyol i altres països europeus desenvolupats? Algú creu que el nostre punt de patida té cap marge de maniobra com per absorbir mesures amb un efecte desfavorable? Amb mesures com aquest brutal increment de l'IVA, sumades al desolador context actual, és molt possible que la nostra major  ambició cultural es limiti a arribar a ser un país de pandereta.

Incrementant 13 punts en l'IVA dels productes culturals  no es recaptaran més impostos. Si el consumidor se n'ha de fer càrrec d'aquest increment, en consumirà menys o bé no en consumirà. Si se n'ha de fer càrrec l'empresari, els projectes cauran perquè no seran viables. Això sí, empitjorar el desenvolupament de la cultura sense treure'n res de positiu ha de tenir algun mèrit. Llàstima que ara no se m'acut la paraula adequada per definir-lo... 

Xavier Martínez Torrejón, president de l'APdC

Últimas noticias relacionadas

Manifestació contra les retallades del Govern central-Dijous 19h Pl. Urquinaona

Noticia del Sector | 17/07/2012 UGT i CCOO han convocat per al proper 19 de juliol una gran jornada de protestes massives arreu del territori estatal per donar una resposta contundent davant les noves mesures de retallada anunciades pel govern central, entre elles la pujada de l...

ImprimirEnviar a un amigoCompartir:

Los comentarios

¡No hay comentarios aun!

Publica tu comentario:

¡Si eres socio usa el acceso de socios para autentificarte!

Si no eres socio usa la autentificación normal

Usario:
Contraseña:
Nombre:
E-mail:*
Comentario:
Código de verificación (copia las letras de la imagen)*:

*El email no se publicará en ningún caso

Dansacat.org will watch for inappropriate content posted by users. However, it is not responsible for the opinions of the users.

 

Posts which do not comply with our rules of conduct will be deleted immediately. Dansacat.org reserves the right to select them according to its own criteria.