Entrevista a Montserrat Iranzo, dansaterapeuta i coreògrafa a Quatre Camins

| 11/11/2008

Montserrat Iranzo es va iniciar al món de la dansa als 6 anys a través de les danses regionals catalanes. Més tard, va començar a fer dansa clàssica, contemporània, jazz i dansa experimental. Va estudiar assistència social i va estar 15 anys treballant a una entitat bancària. La dansa però, no va deixar de formar part de la seva vida. Va anar fent estudis de psicologia fins que va descobrir que la UB feia un Màster de teràpia a través del moviment i de la dansa, era el que sempre havia volgut, la unió del món social i del moviment.


Ara fa 5 anys va decidir deixar la seva feina com a directora d'un banc i dedicar-se a la dansa per complert. Aleshores va muntar una empresa amb una companya, Dansalut, on es dedica a exportar la dansa a partir de projectes de dansa creativa, dansa social,... Ha treballat amb dones immigrants, amb grups defavorits, i un dels seus grans projectes és fer dansa a les presons. El resultat: un grup de treball i un espectacle, El hombre. The gangs, que vam poder veure el passat 30 d'octubre al centre penitenciari de Quatre Camins.

Com vas arribar a fer dansa en un centre penitenciari?
Arrel de les pràctiques del màster vaig entrar amb contacte amb la Fundació ARED que treballa la marginació social i vaig començar a entrar en contacte amb aquest població. Aleshores em vaig assabentar que es necessitaven persones per a treballar a centres penitenciaris, va ser llavors quan vaig decidir deixar la feina, i d'un dia per l'altre vaig passar de l'entitat bancària al centre penitenciari. Vaig entrar al centre penitenciari de la Trinitat i vaig treballar amb nois de 18 a 25 anys, era la primera vegada en tota la història que es feia dansa en una centre penitenciari i amb nois adolescents. El primer any vaig entrar en un centre penitenciari vaig fer una historia a través de poesies que els hi agradaven i el segon any hi va haver una evolució, es va fer un espectacle tipus musical, ells escrivien un guió i hi havia moments en que hi havia música i ballaven.

Com va ser el primer contacte?
La primera vegada que entres en un centre penitenciari és molt colpidor a l'hora que enriquidor perquè veritablement commou. Pots aprendre molt d'ells, però a l'hora és molt dur perquè tu tens uns valors i ells en tenen uns altres, es un submón i si no estàs a dins és molt difícil de captar. Una de les coses que més recordo de la primera vegada que hi vaig estar és el soroll de les enormes portes de ferro quan es van tancant darrere teu, vas caminant i vas sentint  "clong, clong, clong", això em va impactar molt, et trobes veritablement tancat allà dins.

Com es planteja treballar amb presos?, ¿és molt diferent del plantejament que es fa amb un grup d'una escola?
Quan entres allà no penses que hi estàs, actues de la mateixa manera que amb un grup de fora. Si una cosa no està bé, no està bé i la dius igual a ells que a un alumne de fora. El que passa és que has de tenir molta cura de totes les teves coses, tot va amb clau, s'ha de tancar aquí, allà,..i això és molt pesat fins que no t'acostumes. Has de tenir ulls en coses que en un altre lloc no els tindries. Però aquest any he portat càmera de vídeo, de fotos, portàtils, cds, ..., hem fet coses amb pals, amb pilotes, i mai he tingut cap problema ni m'ha desaparegut res. Ells veuen de seguida si tu estàs segur de la teva feina i si en saps o no.

Com va sorgir el projecte de Quatre Camins?
Com ja havia treballat en un centre penitenciari, vaig proposar un projecte, vaig plantejar fer un grup de dansa i un altre de teràpia i va anar tot bastant rodat. El meu objectiu era treballar a través de la dansa i de l'expressió no verbal, en aquest tercer any la meva idea era que s'expressessin només amb el moviment, i això va ser bastant complicat. A més, era un grup que jo no coneixia, de gent més gran,  per sort va venir al grup el Jesús, un noi amb qui ja havia estat a la Trinitat 2 anys, ell ja em coneixia i tenia clar que volia fer dansa, i això em va ajudar. La resta de gent era nova, no els coneixia.

La dansa per a ells és una activitat voluntària?
Sí, es una activitat totalment voluntària.

Els nois que s'acosten ja coneixen la dansa?
No, en aquest grup ningun noi havia fet dansa fora, però sí que és cert que en un centre penitenciari hi ha molt culte al cos. Al grup hi havia un noi que li va costar molt entrar  perquè li feia molt respecte l'escenari, però al final es va quedar súper content i orgullós.

Com et vas plantejar les sessions?
El plantejament de les sessions era fer un escalfament per treballar molt la consciència corporal , estiraments, manteniment de cos, i poc a poc vaig anar introduint coses. El que he intentat és potenciar les habilitats de cada un.

Com va sorgir El hombre. The gangs?
Des de bon principi sabien que després hi hauria un espectacle, assajaven 4 dies per setmana dues hores cada dia. Hi va haver dies que estaven molt amunt i d'altres que estaven molt avall, hi va haver dies que vam parlar més perquè era necessari treballar molt el grup.

Lo maco d'aquest any és que s'han sentit molt grup i tenen molt clar que ha estat una creació de tots. A més, he gravat tot el procés del treball, i hi ha imatges de com uns s'ajuden als altres, com treuen passos,... Hi ha algunes coreografies que les he marcat jo i altres que han sortit d'ells mateixos. A mi m'interessava molt que ells s'impliquessin, el títol, per exemple, el van decidir entre tots per votació, la idea de la historia també va sortir d'ells, van anar pensant quina música voldrien, com presentaven els personatges,...

Què explica la obra?
Es com un flashback, comencen tots morts, en un espai desconstruït, és un espai gris, una ciutat, i poc a poc es va creant l'espectacle, ells van ballant a través de diferents músiques i es va muntant tota aquesta ciutat. Van ensenyant con son tots aquests personatges que estan en aquell espai mort. Són diferents tipus de gàngsters. L'espectacle comença amb una música de tango i acaba amb la mateixa música. I hi ha molts estils de dansa: jazz, contemporani, salsa,...

Com va anar la representació davant el companys de la presó?
Va ser increïble, perquè allà si no els hi agrada alguna cosa se'n van. Va anar molt bé, tothom va estar mirant l'espectacle, que dura 35 minuts. Ells estaven molt orgullosos, va ser una pujada d'adrenalina,  els companys els miraven amb respecte per haver tingut el valor de sortir a l'escenari.

A més de ballarins hi hagut més gent que s'ha implicat en el projecte...
Sí, tots han trobat el seu espai. El Juan, per exemple,  posa el play de l'equip de música, no podia fer res més, però ell tenia clar que era el disc-jockey i va venir a tots els assajos, durant tres mesos. Va ser molt maco, perquè hi havia gent que els hi agrada la dansa però no s'han atrevit a ballar però s'ha implicat d'una altra forma. Un altre exemple és un intern que ens va fer tot el muntatge musical.

Com es planteja el fet d'obrir la representació al públic?
A Quatre Camins hi ha un grup de teatre que ja havia obert les portes al públic de fora i a familiars i jo ho havia vist i em va semblar interessant. tot el procés que hem fet és molt esforç perquè es quedés allà i morís en un sol dia, per això vaig pensar en obrir-ho al públic. De fet a mi m'agradaria que pogués sortir i fer-lo en altres centres penitenciaris, però això ja és més difícil.

Com van viure ells la representació amb públic de fora i amb familiars?
Molt bé, van estar molt contents i es van créixer moltíssim.

Què creus que els hi aporta la dansa?
Jo em quedo amb una frase que em va dir el Jesús, fa tres anys, que fa referència als "moments de llibertat" que els hi donava la dansa, estant allà dintre. Em va agradar molt que m'ho digués. Penso que és així. Mentre estan al grup de dansa tenen un objectiu, estan aprenent, aprenen que cada un té el seu ritme, a ser tolerants. En realitat tolerants ja ho són i això m'ho han ensenyat ells a mi, tanta tolerància en un grup com a dins d'un centre penitenciari, no ho he vist mai, es per treure's el barret, a mi em va sorprendre molt. Estan acostumats a conviure amb gent molt diversa, i això a fora no ho fem.

És difícil no implicar-se?
El primer any va ser més trist i més dur, el segon ja no ho va ser tant i aquest any m'ho he plantejat diferent i ho he disfrutat molt més, l'experiència et curteix, però de vegades és difícil no deixar-te arrossegar. A mi m'agrada saber qui son, saber el seu historial, parlar molt amb ells, però s'ha d'anar amb compte perquè t'impliques molt.

Tens en ment més projectes en centres penitenciaris?
A mi m'agradaria que això no es morís, em veig amb cor de que això segueixi, m'agradaria molt, per això també he gravat tot el procés, perquè faci una mica de força. Haver aconseguit que es faci dansa a centres penitenciaris, per exemple que Quatre camins és un gran pas, però m'agradaria que hi hagués una continuïtat. 






*L'APdC no es reponsabilitza de les opinions expressades pels seus entrevistats/des.

More information

Comments

No comments yet!